Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges

dimarts, 9 de desembre del 2014

Opinió: Reforma constitucional: cap al federalisme plurinacional?


Han transcorregut ja trenta-sis anys des que els espanyols ratificaren mitjançant referèndum l’actual Constitució espanyola, un text ideològicament eclèctic com a fruit del consens entre forces polítiques ben diferents, que va permetre transformar un Estat unitari i rabiosament centralista en un nou model descentralitzat, garantint així, d’una banda, la seua unitat, i la satisfacció dels antics –que no vells– anhels d’autogovern per part de les diverses nacions i regions internes a través d’un model que el constituent –amb molta intel·ligència- va dissenyar obert i que els governants han anat definint, de l’altra. 

 Resulta de justícia afermar, més encara en aquests temps en què sembla que són poques les coses no qüestionades, que l’actual ha estat la Constitució que ha atorgat als espanyols el període més gran de la història contemporània quant a estabilitat, prosperitat, avanços socials i llibertats públiques. En resum: ens ha permés equiparar-nos a la resta de democràcies del món occidental i accedir al sistema del benestar que ara està en risc d’esvair-se, d’evaporar-se.


 Dit això, és igualment cert i innegable que en aquests moments tenim a sobre la taula un conjunt de qüestions, de desafiaments, que cal abordar de manera immediata des de l’àmbit estrictament polític: la qüestió territorial, el blindatge de l’Estat de benestar, la millora del funcionament de l’Estat autonòmic i del seu finançament o la falta de legitimitat democràtica de les nostres institucions més bàsiques i elementals evidencien la necessitat imperiosa d’encetar el debat sobre la reforma constitucional. 


Addicionalment i lligat a la qüestió territorial, ens trobem amb dos corrents contràries en el si del país que afegeixen més complexitat al debat: la centrífuga, essencialment sostinguda per una part substancial de ciutadans catalans i bascs, i la centrípeta, els adeptes de la qual defensen la tornada a un estat centralista. Ambdues transcorren confrontades, ara a major velocitat si cap, i corren un greu risc de xoc que, de produir-se suscitaria conseqüències devastadores per a totes dues i per al conjunt de la societat. 


La manca de voluntat –i de capacitat– política per part de l’executiu espanyol encapçalat per Rajoy per lliurar solucions eficaces són una prova ben evident que ens trobem davant una situació que l’expresident Felipe González va definir fa un temps com «atasco político». És moment de posar en hora el rellotge de la Constitució, ara que som una democràcia consolidada i suficientment madura, amb la finalitat de donar respostes al que és un clam del poble, des de la paraula, el diàleg i l’enteniment. Allò que va definir Ortega y Gasset com la «conllevancia» per a referir-se a la qüestió territorial, ens ha acompanyat durant ja massa temps: resulta indispensable i urgent oferir propostes, un nou pacte societat-Estat.


La via més raonable, sensata i alhora factible per on transitar és practicar una reforma constitucional que tracte d’avançar cap a un model federal, inclusiu i plurinacional, capaç de desenvolupar una consciència afectiva comuna envers el país, respectuosa amb la diversitat nacional i el reconeixement dels fets diferencials. Necessitem reformar, doncs, per a construir un nou punt d’equilibri capaç d’assentar unes noves bases que actuen com a fonament d’una llarga etapa de prosperitat i d’estabilitat, almenys, com la que hem viscut durant les darreres tres dècades, i recupere la lleialtat institucional hui perduda. Per contra, si seguim en la mateixa situació, això és de braços plegats, les tibantors, la desafecció i els cleavages socials no cessaran i s’engreviran més. La clau la tenim a les nostres mans. 



Rubén Gomar i Morant


divendres, 30 de maig del 2014

Opinió: Eren les Primàries, estúpids!

Poc abans de les eleccions de 1992, Bush (pare) era considerat imbatible per la majoria dels analistes polítics, fonamentalment a causa dels seus èxits en política exterior, com la fi de la Guerra Freda i la Guerra del Golf Pèrsic; la seva popularitat llavors havia arribat al 90% d'acceptació, un rècord històric. 

En aquestes circumstàncies els assessors electorals de Bill Clinton, van assenyalar que aquest havia d'enfocar sobre qüestions més relacionades amb la vida quotidiana dels ciutadans i els seus necessitats més immediates. Per tal de mantenir la campanya enfocada en un missatge es va pegar un cartell a les oficines centrals amb tres punts escrits:
 
-Canvi vs més del mateix
-Es l'economia, estúpid
-No oblidar el sistema de salut

Tot i que el cartell era només un recordatori intern, la frase es va convertir en una mena d'eslògan no oficial de la campanya de Clinton, que va resultar decisiu per modificar la relació de forces i derrotar Bush, cosa impensable poc abans.El fracàs a les eleccions europees sols han fet mes pales del que jo ho era la perduda de confiança i de credibilitat que pateix el partit desde aquell fatídic 12 de Maig de 2010 on Zapatero es va plegar als interessos europeus. No hi ha que enganyar-se ni enrocar-se en excuses bizantines que ningú entendria. Aquell va ser el punt d’inflexió, però han segut els hereus més que l’herència els que han permès i son responsables del estat actual del socialisme espanyol.

Si es important el diagnòstic, ho es més analitzar les causes. El conjunt de forces progressistes supera de manera ampla a les de dreta i/o centre dreta;  lideratges nous i joves sorgeixen amb força, no sols el cas de Podemos amb el seu messiànic líder, si no Susana Diaz que, dins del socialisme i amb la mateixa “herencia” que abans comentava, arrasa a Andalusia; finalment hi ha un càstig als partits clàssics, no sols al Psoe i el PP si no també IU al que Podemos “planta cara”.
 
Una vegada fets els anàlisis pertinents el que es realment vital es saber com afrontar aquest resultat. Que hem de fer els socialistes per recuperar la confiança i la credibilitat de la societat? Per a mi sols hi ha un camí que ens torne a convertir en el referent social dels progressistes d’aquest país. Aquest camí te tres elements principals:
 
-El canvi de lideratge. Alfredo Perez Rubalcaba no podia continuar següent ser el cap visible que representara el socialisme espanyol ni un segon mes. La societat i el moment històric demanen noves respostes a nous problemes i diferents maneres de relació entre governant i ciutadà que Rubalcaba no podia representar. Ell també ho va entendre així i el dilluns va tancar la seua etapa.
 
-Un altre element es tindre un posicionament nítidament d’esquerres. La coherència i el compromís ideològic es el que diferencia a un líder d’un gestor, el primer te una visió d’una societat a la que vol arribar, el segon sols te una sèrie d’elements (patrimoni, recursos, etc.) que, en el millor dels casos, ha de cuidar. Aquest compromís i coherència s’han de mantindre per damunt de costos tants personals com electorals, perquè aquells que confien en nosaltres a través del seu vot podran entendre mes o menys una equivocació, però el que mai acceptaran es una “traïció”. 
 
La llibertat, la igualtat i la justícia social son les nostres arrels, la nostra identitat i la nostra meta tot en un, i no deu haver-hi cap circumstancia on açò no siga prioritari o  a on es puga oblidar, tant en públic com en privat. Els militants socialistes volen una república federal laica com a model d’estat i els òrgans de direcció no deuen ni amagar-ho ni anestesiar aquesta pulsió, ben al contrari, hi ha que reivindicar-la i defendre-la sempre que es puga. La recerca del mític “centre polític” ens dura a un forat negre en el que sols podem desaparèixer.
 
-Finalment com a últim element, les Primàries Obertes. Eixa es la clau del formula. El rearmament ideològic o el canvi de lideratge abans esmentats son possibles dins dels paràmetres de qualsevol partit clàssic. El secretari general ha plantejat la seua dimissió i el pertinent congres extraordinari d’on pot eixir una nova línea d’actuació i un nou referent del socialisme possiblement jove i, a priori, atractiu electoralment. Però això no canviaria res. El ciudatà interpretaria, erròniament o no, que els “aparatos” politics, una vegada més, no conten amb ell per triar els seus representants ni el projecte que representen. Per a d’ell seria “més del mateix” amb un nou envoltori. Es per això que les Primàries han de ser Immediates i el mes Obertes possibles. Congres si, però desprès de les Primàries. La ciutadania no pot esperar ni un minut més a que el PSOE dirimeixca les seues cuites internes; els militants i simpatitzants no podem perdre mes temps en “batalles de saló” mentre veguem que el partit dels nostres avis, dels nostres pares, es desfà en un atac d’“ombliguitis”. Posteriorment a canviar de lideratge donem-li a la gent les ferramentes, no per ajudar-nos a refer un nou projecte, si no per a que ells els dirigeixquen i nosaltres sols sigam el instrument que el fem possible.

Tenim una oportunitat per transformar, novament, el nostre país. Que el representant d’un dels partits majoritaris siga escollit per tota la societat i no per una oligarquia marcaria un abans i un desprès a la historia de la nostra jove democràcia.No deixem que el nostre partit es converteixca en irrellevant i al preguntar-nos on hem errat algú ens responga “Eren les Primàries, estúpids!”

Antonio Esquinas
Sec. d’Acció Electoral del PSPV-PSOE de la Vall d’Albaida

dilluns, 17 de febrer del 2014

Opinió: Retallades, reformes i restriccions educatives: cap a la (des)cohesió social?

Vivim instal·lats en un període d’adversitat i de gran incertesa donada la magnitud de la situació de canvi per la qual travessa el nostre país i altres del nostre entorn. L’esclat d’un fenomen nou i creixent com és la globalització ha ocasionat que els efectes, tant positius com negatius, de les economies del món es contagien ràpidament arreu dels estats a causa de la interdependència dels mercats mundials. Ens trobem, doncs, amb una realitat única i nova: la crisi no només afecta el sistema econòmic i les finances, sinó que també concerneix les institucions, el propi sistema democràtic i, fins i tot, el model social, que ha assegurat, fins ara, uns elevats graus de cohesió entre la societat. Sembla, però, que les principals polítiques que ha vingut desenvolupant el govern de l’estat durant el darrer mandat, sobretot les referents a l’àmbit educatiu i que han suscitat el descrèdit dels ciutadans envers els nostres governants, demostren l’existència inequívoca d’una voluntat de fragmentar la societat.

Segons el “Informe español. Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE 2013”, indica que la taxa de titulació universitària a l’estat en 2011 és del 32%, la qual cosa significa un creixement de 8 punts percentuals des de l’any 1995. A més, el document constata que la població de 25 a 64 anys amb un major nivell de formació presenta una major taxa d’ocupació, així com un nivell salarial més elevat. En altres paraules: el sistema educatiu actual ha assegurat l’accés a les universitats dels estudiants amb suficients aptituds intel·lectuals, al marge del nivell de renda de les seues famílies, i també prova l’evidència d’una estreta relació entre l’increment de formació i l’augment de les probabilitats de treball.

En canvi, l’executiu sembla entestat a mantenir una política educativa fonamentada en allò que podem denominar la política de les tres erres: restriccions en l’accés d’estudiants als estudis universitaris, la no consensuada reforma educativa i les retallades en els pressupostos educatius. Totes tres, restriccions, reforma i retallades, contenen un propòsit comú: establir un retrocés social que possibilite una esquerda en el si de la societat de manera que, exclusivament, les classes benestants disposen del dret d’accés al sistema educatiu.

La primera de les mesures que es van iniciar en aquest rumb tan primari, van ser les retallades en els pressupostos educatius que afecten de manera directa a l’educació primària i secundària, principalment, a quatre àmbits bàsics: reducció de beques (menjador, transport i llibres de text), reducció de professorat als centres, increment d’alumnes per aula i la no resolució de les deficiències dels centres que les presenten. La segona acció, fou aprovada mitjançant Reial Decret en ple mes d’agost, a través del qual es determinaven uns nous condicionants per a l’obtenció de beques universitàries: els alumnes han d’acreditar una nota d’accés de 6,5 punts en la fase general. Per la seua banda, per tal d’accedir als estudis de Màster, cal disposar d’una nota mitjana de 6,5 punts en els estudis previs per accedir al primer curs, mentre que per a la resta de cursos aquesta nota haurà de ser de 7 punts. 

El tercer element, probablement el més nociu per al sistema educatiu, és la LOMQE, popularment coneguda com la llei Wert, que va ser aprovada l’octubre passat sense el consens de la comunitat educativa, pels resultats que pot comportar la seua aplicació. No obstant això, es preveu que la norma reste non nata per l’acord que ha adoptat tota l’oposició parlamentària en bloc de derogar-la en canviar de govern. Es tracta d’una llei que, amb caràcter general, introdueix el sistema de proves d’avaluació externes (revàlides) en concloure l’educació primària; en acabar secundària, aquestes seran imprescindibles per obtenir el títol de graduat en ESO; i en batxillerat, es preveu una revàlida, la superació de la qual serà condició indispensable per obtenir el títol de batxillerat. 

D’altra banda, la nova llei reforça una matèria tan particular com és la religió, obligant els alumnes que no la cursen a efectuar necessàriament una altra assignatura. A més, els esforços i les il·lusions de molta gent: professorat, alumnat, mares i pares, per fer possible el progrés de l’ús del valencià en l’escola es veuen abocats a una regressió per la decreixent força que atorga aquesta legislació. Com també, la norma, determina un límit i reducció de les competències que han vingut exercint els consells escolars educatius. En conjunt, ha estat una llei desaprovada plenament per la comunitat educativa, qualificada de regressiva i classista per les seues conseqüències, que comportarien no només una pèrdua de la qualitat educativa, sinó que suposarien un trencament de la cohesió social. I això és un fet greu. Molt greu.

Per aquestes raons i tantes altres, cal continuar reivindicant la necessitat de condemnar els nostres (des)governants a través de les urnes, les quals es mostren com a instrument vàlid de control per als qui exerceixen l’activitat pública de forma indigna. Unes vehements paraules d’Ernest Lluch, polític progressista compromés, afermen que cal que ens esforcem perquè les causes de desigualtat desapareguen: la por a la malaltia sense assistència, la vellesa sense recursos, el no poder estudiar si es tenen condicions i ganes. Aquest, però, és hui el risc: la desfeta del sistema de cohesió social vigent fins a l’actualitat i el començament d’una societat totalment fragmentada d’acord amb els recursos monetaris de les famílies. Un risc massa greu.

Rubén Gomar i Morant
 
Estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració Pública

divendres, 14 de febrer del 2014

Opinió: Les primàries i la por a la Llibertat


Erich Fromm, al seu conegut llibre “La Por a la Llibertat” (1941), intentava trobar una explicació al creixement del Feixisme en Europa a mitjans del S:XX. La tesis de Fromm era que hi ha un fort impuls al esser humà per cedir part de la seua llibertat, i ho expressava així amb un exemple “No es pot negar que milions de persones, a Alemanya, estaven tant dispostes a entregar la seua llibertat com els seus pares estaven dispostos a defendre-la” , referint-se a la primera Guerra Mundial. Segons ell, els essers humans renuncien a participar en les decisions que marquen la seua vida a canvi de no sentir-se responsables del seu entorn.

Quan les decisions les pren un altre per tu, perds control respecte a la teua vida però al mateix temps mai te sents culpable per cap error o equivocació que pugues cometre perquè “jo sols vaig fer el que em manaven”.En circumstancies molt diferents, a la nostra jove democràcia ha sorgit un crit contrari a aquesta por a la llibertat. La societat vol participar, la societat vol ser escoltada pels instruments de govern (institucions i partits), la societat vol decidir el seu futur.

Contradictòriament l’afiliació als mecanismes clàssics de participació (sindicats i partits) no augmenta. Be siga per un descrèdit generalitzat de les institucions o per una campanya interessada de desmotivació  la gent vol participar però sense comprometre’s. Així que s’ha fet necessari crear noves ferramentes per a que qui vullga participar a la realitat política puga fer-ho.

El PSPV ha posat en marxa un potent mecanisme democràtic, per a que la societat progressista prenga el protagonisme respecte al lideratge que desitja. Les primàries obertes son un acte de generositat en el que els militants socialistes cedim  part de la nostra “sobirania” sobre el nostre partit a tots els progressistes que vullguen participar. Després de molts dubtes i inquietuds finalment hem donat els passos que es demanaven a les places i als carrers del nostre país. Llibertat, participació i democràcia.

Ara be, davant aquest canvi sorgeix de nou la por a la llibertat que assenyalava Fromm. Aquell que demanava participació ara pot fer-ho,  aquell que demanava que l’escoltaren ara pot expressar-se, però finalment cau en ell la decisió. Decidiran actuar? Reuniran valor per a fer-se responsables de la seua realitat? Sorgiran excuses i falsos agravis per a no participar?

Els progressistes valencians tenen l’oportunitat de fer allò que assenyalava Stéphane Hessel, pare dels moderns moviments reivindicatius, “Indigneu-se, si, però comprometeu-se.”. Es l’hora de la valentia de decidir, es l’hora de responsabilitzar-se del propi destí, es l’hora d’expressar allò que es vol. Es cert que ens podem equivocar, es cert que el projecte final pot no triomfar, però pase el que pase serà un projecte de tots amb un mateix grau de responsabilitat per a tothom.

Faig una crida a tot aquell que es senta progressista, que crega en la igualtat, en la justícia social, en la democràcia. No tingues por, acudeix a les seus, registrat a la web, acostat als militants, participa a unes primàries que son molt mes que triar un candidat. Les primàries son un triomf teu del que has de gaudir.

T’esperem.
Antonio Esquinas
Sec. Acció Electoral PSPV Vall d’Albaida