Cal buscar solucions
valentes, decidides i desproveïdes de prejudicis. L’educació és un dels pilars
bàsics per al desenvolupament d’una societat, i en ella ens juguem molt. El
model finlandés es presenta com un sistema vàlid de referència, fonamentat en
tres agents bàsics: professorat, estat i famílies, tots ells amb la convicció
que l’acció conjunta és imprescindible i que una bona formació assegura una
societat més justa i més desenvolupada socialment. En uns moments com
l’actual de crisi de valors, també hem d’estar convençuts de la importància i
necessitat de l’educació. Sols d’aquesta manera aconseguirem un canvi de
cultura més democràtica i més social.
Actualment l’educació a
Espanya presenta dues problemàtiques fonamentals. En primer terme, continuen
sent massa elevades les taxes de joves que van abandonar els seus estudis
secundaris, enlluernats per l’oferta fàcil de llocs
de treball no qualificat però atractius que demandava el creixement desmesurat
del sector de la construcció durant els anys d’esplendor econòmica i que hui,
molts d’ells en l’atur, manquen de la formació bàsica per a encarar el
seu futur. Necessàriament, en un món globalitzat com l’actual, en què les noves
tecnologies avancen a un ritme imparable, fa que augmente la demanada
d’individus amb major formació.
En segon lloc, cal
destacar que de la població adulta espanyola, un 31% posseeix titulació
d’Educació Superior, superant lleugerament la mitjana de l’OCDE que se situa en
un 30% i la del 28 % de la Unió Europea; tal com assenyala l’informe espanyol
“Panorama de la educación. Indicadores de la OCDE 2012”. També ens revela que
el 45% de la població espanyola entre 25 i 34 anys aconsegueix un nivell
educatiu més elevat que el dels seus pares. No obstant això, malgrat que les
xifres semblen encoratjadores, no podem obviar que certament, els estudiants
veiem frustrades les nostres expectatives de futur per la complexitat que presenta el panorama
actual. No cal dir que l’emigració de gent formada a la recerca de llocs de
treball a altres territoris, és una de
les principals conseqüències.
A més, no podem deixar
de banda les sistemàtiques retallades que s’estan portant a terme en
l’educació. Aquestes han provocat la major reducció de beques de la democràcia,
l’augment desmesurat de les taxes universitàries, les organitzades campanyes de
desprestigi cap al professorat o la nova llei LOMQE, són només alguns exemples.
A la Vall d’Albaida, això s’ha traduït en un increment dels alumnes a les
aules, en l’eliminació de modalitats de batxillerat als centres, en la reducció
de professorat i, fins i tot ha acabat afectat al
transport escolar, en la supressió de l’autobús a l’IES
l’Estació d’Ontinyent, o
la reducció d’una línia d’autobús a l’IES les Foies de Benigànim per part de la
Conselleria, que obliga als alumnes a desplaçar-se de Llutxent a Pinet pel seu
compte o a quedar-se una hora després d’acabar l’horari lectiu per agafar
l’autobús.
Certament,
aquesta política suposa el major retrocés que hem viscut fins al moment. Hem de
canviar la perspectiva i veure l’educació com una inversió. Les estadístiques
indiquen que les rendes del treball tendeixen a incrementar-se a mesura que
augmenta el nivell formatiu de l’individu. A més, a mesura que s’incrementa el
nivell educatiu, major són els beneficis absoluts que genera la inversió en
educació, tant a nivell individual com social. Per
a contribuir al necessari canvi de cultura democràtica i social, resulta
indispensable la implicació dels tres actors bàsics. Professorat, estat i
famílies tenen una gran tasca que han d’abordar de manera imminent per a fer
efectiu aquest canvi i apropar-nos cap als models nòrdics, que són els qui
presenten els resultats educatius més satisfactoris i constitueixen les
societats més desenvolupades en termes socials.
Rubén Gomar i
Morant.
Secretari d'Educació del PSPV-PSOE de La Vall d'Albaida
Estudiant de
Ciències Polítiques i de l’Administració Pública a la Universitat de València
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada