Han transcorregut ja trenta-sis
anys des que els espanyols ratificaren mitjançant referèndum l’actual
Constitució espanyola, un text ideològicament eclèctic com a fruit del consens
entre forces polítiques ben diferents, que va permetre transformar un Estat
unitari i rabiosament centralista en un nou model descentralitzat, garantint
així, d’una banda, la seua unitat, i la satisfacció dels antics –que no vells–
anhels d’autogovern per part de les diverses nacions i regions internes a
través d’un model que el constituent –amb molta intel·ligència- va dissenyar
obert i que els governants han anat definint, de l’altra.
Resulta de justícia afermar, més
encara en aquests temps en què sembla que són poques les coses no qüestionades,
que l’actual ha estat la Constitució que ha atorgat als espanyols el període
més gran de la història contemporània quant a estabilitat, prosperitat, avanços
socials i llibertats públiques. En resum: ens ha permés equiparar-nos a la
resta de democràcies del món occidental i accedir al sistema del benestar que
ara està en risc d’esvair-se, d’evaporar-se.
Dit això, és igualment cert i
innegable que en aquests moments tenim a sobre la taula un conjunt de
qüestions, de desafiaments, que cal abordar de manera immediata des de l’àmbit
estrictament polític: la qüestió territorial, el blindatge de l’Estat de
benestar, la millora del funcionament de l’Estat autonòmic i del seu
finançament o la falta de legitimitat democràtica de les nostres institucions
més bàsiques i elementals evidencien la necessitat imperiosa d’encetar el debat
sobre la reforma constitucional.
Addicionalment i lligat a la
qüestió territorial, ens trobem amb dos corrents contràries en el si del país
que afegeixen més complexitat al debat: la centrífuga, essencialment sostinguda
per una part substancial de ciutadans catalans i bascs, i la centrípeta, els
adeptes de la qual defensen la tornada a un estat centralista. Ambdues
transcorren confrontades, ara a major velocitat si cap, i corren un greu risc
de xoc que, de produir-se suscitaria conseqüències devastadores per a totes
dues i per al conjunt de la societat.
La manca de voluntat –i de
capacitat– política per part de l’executiu espanyol encapçalat per Rajoy per lliurar solucions eficaces
són una prova ben evident que ens trobem davant una situació que l’expresident Felipe González va definir fa un temps
com «atasco político». És moment de
posar en hora el rellotge de la Constitució, ara que som una democràcia
consolidada i suficientment madura, amb la finalitat de donar respostes al que
és un clam del poble, des de la paraula, el diàleg i l’enteniment. Allò que va
definir Ortega
y Gasset com la «conllevancia»
per a referir-se a la qüestió territorial, ens ha acompanyat durant ja massa
temps: resulta indispensable i urgent oferir propostes, un nou pacte
societat-Estat.
La via més raonable, sensata i
alhora factible per on transitar és practicar una reforma constitucional que
tracte d’avançar cap a un model federal, inclusiu i plurinacional, capaç de
desenvolupar una consciència afectiva comuna envers el país, respectuosa amb la
diversitat nacional i el reconeixement dels fets diferencials. Necessitem
reformar, doncs, per a construir un nou punt d’equilibri capaç d’assentar unes
noves bases que actuen com a fonament d’una llarga etapa de prosperitat i
d’estabilitat, almenys, com la que hem viscut durant les darreres tres dècades,
i recupere la lleialtat institucional hui perduda. Per contra, si seguim en la
mateixa situació, això és de braços plegats, les tibantors, la desafecció i els cleavages socials no cessaran i s’engreviran més. La clau la tenim
a les nostres mans.
Rubén Gomar
i Morant
